Ni salut, ni economia

Ja tornem a un estat d’alarma, i amb toc de queda, després d’un estrany estira-i-arronsa entre el Govern central i les autonomies per veure qui el sol·licitava, i de passada qui assumia responsabilitats. Al final, l’Estat ha creat el mecanisme jurídic, estat d’alarma, i seran les autonomies les que prendran les mesures que considerin necessàries, que previsiblement, com s’ha vist en el cas de Madrid, seran molt diferents i no correlatives al risc de propagació de la pandèmia. Com sempre, a Catalunya s’exigien mesures més dràstiques, malgrat que ja es va avançar amb el tancament de l’hostaleria, sense que d’acord amb les xifres divulgades hagi tingut impacte deu dies després en la reducció de casos i en la propagació de la pandèmia. Ara, afrontarem l’alarma, el toc de queda i les mesures que vinguin, però el pitjor és que ningú pot augurar-ne l’efectivitat, ni quant de temps hauran d’aplicar-se les restriccions, perquè fa l’efecte que seguim perduts, que hem passat de la nova normalitat i un relaxament que fins i tot va propiciar l’anunci de la reobertura del lleure nocturn, a l’anunci que vénen temps complicats, amb unes mesures fins ara desconegudes.

Certament, com diuen els epidemiòlegs, com menys contactes hi hagi menor risc de contagi existirà, però les mesures sanitàries han d’anar acompanyades d’inversions en la sanitat amb més metges, més rastrejadors i més inversió per evitar que es tardin, per exemple, quatre dies a conèixer els resultats de les proves després de tenir contacte amb un positiu. I també més ajuts públics per mantenir viva l’economia, perquè estem entre els països més castigats pel virus sanitàriament, però també econòmicament, amb una de les majors caigudes del PIB, i malgrat això, segons les dades de l’FMI, Espanya és a la cua de la despesa pública per enfrontar-se a la crisi. Tot just un 3,6 per cent del PIB ha destinat Espanya a ajuts directes per combatre la pandèmia, davant del 10 per cent de mitjana de la resta d’Europa i un envejable 21,5 per cent de Nova Zelanda.

Davant de la possibilitat d’ajuts directes, aquí s’ha optat per garanties de l’Estat com els préstecs a través de l’ICO, i tot i així representen un 14 per cent del PIB, davant del 24 d’Alemanya o el 32 d’Itàlia. I algun dia caldrà preguntar-se per què ni garantim la salut controlant l’epidèmia ni tampoc salvem l’economia.