SEGRE

EDITORIAL

Quaranta anys sense llei electoral pròpia

Creat:

Actualitzat:

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet pública la sentència mitjançant la qual, acceptant els recursos presentats, anul·la l’ajornament electoral fins al maig i manté els comicis el 14 de febrer. Al marge de qüestions ja conegudes com que els jutges no consideren que existeixi una causa de força major per a l’ajornament o que, segons el decret d’alarma, només una situació imprevisible que determini la impossibilitat de celebrar les eleccions per raons de salut pública justificaria un ajornament, el tribunal destaca que el vicepresident Aragonès no té competències per suspendre o ajornar eleccions. Segons la seua opinió, el vicepresident en funcions de president no està habilitat expressament per una norma legal per a aquesta funció i, encara que es pot discrepar de les consideracions anteriors sobre la força major que representa la pandèmia o la situació que es viu als hospitals, cal admetre que certament el vicepresident no pot convocar ni anul·lar eleccions. És competència exclusiva del president, el rang del qual no va voler acceptar Aragonès quan va resultar inhabilitat Torra i va començar a córrer el calendari perquè les eleccions se celebressin automàticament el 14 de febrer.

Ara no hi ha remei, però la situació és conseqüència tant de la situació creada per la inhabilitació de Torra com de la incapacitat dels polítics catalans per arribar a un acord sobre una llei electoral pròpia. El resultat és que, a diferència d’altres comunitats que sí que han elaborat una llei pròpia, aquí continuem regits per la ja famosa Llei Orgànica de Règim Electoral General, la LOREG, que tothom critica però que continua marcant els criteris del procés electoral. La falta de consens ha impedit que el Parlament aprovés una normativa electoral pròpia, perquè els diferents partits no han arribat a un consens mínim sobre la distribució d’escons per territori, i perquè als qui governaven ja els anava bé l’actual sistema. Es va arribar a presentar una Iniciativa Legislativa Popular que va superar el primer tràmit al Parlament el 2015, però que tampoc va arribar a materialitzar-se i que, a banda d’una nova distribució d’escons, proposava una Sindicatura Electoral que assumís les competències arbitrals de la injuriada Junta Electoral Central, però la reforma no va quallar entre altres qüestions perquè reduïa la representació de Lleida, Girona i Tarragona en benefici de les àrees metropolitanes. No sembla que hagi de ser aquesta la qüestió fonamental quan, per exemple, a Euskadi s’assignen els mateixos diputats a Àlaba, menys poblada, que a Biscaia, però el que sí que hauria de ser urgent és assolir un mínim consens sobre la normativa, la representativitat, els controls de la campanya o els calendaris, perquè portem 40 anys sense una llei electoral pròpia i això és un fracàs per als polítics i tota la societat.

tracking