SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No semblava el més prudent celebrar unes eleccions enmig de la pandèmia el passat 14 de febrer, amb uns índexs epidemiològics encara pels núvols i una alta pressió sanitària, tant a les UCI com a planta. Però la urgència de comptar amb un govern estable que pogués fer front als reptes econòmics i socials hi obligaven.

Els comicis es van dur a terme amb la normalitat que permet el coronavirus i el resultat semblava prou clar per enfocar els propers quatre anys amb un full de ruta clar: prioritat absoluta a cosir les cicatrius deixades pel virus i reactivar tots els sectors i àmbits que han vist retrocedir ingressos i facturacions a límits alarmants, amb unes bosses de vulnerabilitat massa altes.

Evidentment, els partits independentistes, que junts sumen una majoria absoluta més que suficient per negociar amb l’Estat les cotes d’autodeterminació o independència que pretenen, semblaven tenir també clar, i les urnes els van avalar, que aquests quatre anys havien de servir per negociar amb el Govern espanyol els passos democràtics a fer per assolir més cotes d’autogovern per als catalans.

A més, el canvi de timó a Espanya, fet possible gràcies a una moció de censura al PP de Rajoy avalada per Junts (que incloïa llavors el PDeCAT) i ERC, possibilitaria relaxar el nivell de judicialització de la política catalana. Però les picabaralles personals, els egocentrismes i les estratègies han deixat en res la negociació i avui ens trobem en un carreró de difícil sortida que enrojola tothom. El govern en solitari d’ERC és pa per avui i fam per demà, perquè deixa qualsevol proposta que hagi de passar pel Parlament en un punt de debilitat extrema. El suport dels comuns, amb els quals ahir ja van tenir una topada els republicans, no ofereix aritmèticament cap millora, i la possible abstenció del PSC seria igual de costosa que la de Junts, perquè deixa en minoria absoluta qualsevol decisió de l’executiu. Per no parlar de noves eleccions, el resultat de les quals distaria molt poc de l’actual i seguiríem a la mateixa cruïlla. L’art de la política és l’entesa entre diferents ideologies i aquesta és la seua grandesa. Una altura de mires pel bé comú que la nostra classe política actual sembla haver oblidat. Decebedor.

Una festa major d’esperança

No ha estat la millor festa major de la nostra vida, però Lleida ha viscut almenys uns dies de seminormalitat, amb multitud d’actes culturals i concerts per a tota mena de públic i gustos, adaptats a les mesures anti-Covid necessàries. Botellons al marge, el malson comença a arribar al final. 

tracking