L'habitatge necessita un arranjament

Que l’accés a l’habitatge és un problema a Espanya és una qüestió tan evident que no mereix més discussió que repassar estadístiques, preus i salaris dels que aspiren a aconseguir-lo.

Es va recollir com un dret constitucional, se n’ha parlat molt, però s’ha avançat poc i el resultat és que milers de ciutadans aspiren a disposar d’un lloc per viure sense poder aconseguir-ho, mentre hi ha milers de pisos buits a totes les grans ciutats. En teoria, les solucions passarien d’una banda per penalitzar els grans propietaris de pisos buits, que majoritàriament són bancs i fons que es van quedar el que no es va poder vendre amb l’esclat de la bombolla immobiliària; per una altra, per incentivar el mercat de lloguer fixant límits i paral·lelament promoure la construcció d’habitatges socials o, com s’anomenaven abans, de protecció oficial, subvencionats en part i destinats a la població amb menys poder adquisitiu.

A la pràctica, s’està veient que el projecte de regulació anunciat pel Govern espanyol xoca amb la crítica dels grans propietaris, que se senten perjudicats i fins i tot parlen d’una conculcació del dret a la propietat privada, i l’oposició del PP, que ja ha anunciat que no aplicarà la norma estatal a les autonomies on governa, amb la qual cosa, tenint en compte que les competències sobre habitatge estan transferides, la norma pot tenir poc recorregut perquè també ha rebut crítiques dels sindicats d’inquilins i fins i tot Catalunya considera que la llei estatal és un retrocés respecte a la norma aprovada per la Generalitat perquè pot debilitar el control de lloguers vigent des de fa un any i que ha permès que baixessin les rendes de lloguer un 7,1 per cent a Barcelona i un 2,7 al conjunt de Catalunya.

La polèmica està oberta perquè abans de conèixer-se el text complet de la llei, el desplegament de la qual no serà efectiu fins després de les eleccions generals, ja s’ha anunciat una batalla frontal. El projecte preveu qüestions tan racionals com que els propietaris de més de deu pisos buits hauran de pagar una quota, que no podran apujar els lloguers més enllà de l’IPC, que es reservarà el 30 per cent de les promocions a l’habitatge protegit i que es crearà un bo mensual de 250 euros durant deu anys per ajudar els joves a emancipar-se.

No semblen plantejaments radicals, tenint en compte que la Generalitat ja té fixat un límit que impedeix increments de lloguer i que fins i tot obliga a reduir-los si se supera l’índex fixat als municipis més tensats.

Sembla obligat que les administracions actuïn per solucionar el problema de l’habitatge i que intervinguin per corregir les distorsions del mercat, que en part venen provocades per la liberalització i la barra lliure decretada per Aznar, i evitar que per exemple a Lleida hi hagi 3.150 habitatges buits mentre els joves busquen pis..