La inevitable marxa de Casado

Entre els aplaudiments dels que l’han deixat sol, Pablo Casado es va acomiadar ahir del Congrés en el preludi d’una dimissió que en titular d’un diari de la dreta s’està convertint en una agonia, amb una apel·lació que entén la política com a respecte als adversaris i entrega als companys. Just el que s’ha trobat a faltar en la seua gestió com a cap d’una oposició intolerant i àcida i com a president d’un partit en el qual ha faltat coherència i han sobrat maniobres. Justament un error de càlcul, atribuïble probablement als seus col·laboradors, per acabar amb la seua principal rival, la presidenta de la comunitat madrilenya, li ha costat el càrrec a l’acusar-la de corrupció, encarregar a uns detectius una investigació sobre la seua família i arremetre contra ella sense valorar que va ser la gran triomfadora de les eleccions i la gran esperança del PP.

La maniobra se li ha girat en contra perquè Ayuso no ha cedit, ha contraatacat amb duresa i ha mobilitzat els mitjans afins i els seus fidels al carrer. El resultat és que Casado, que confessa que no sap per què se n’ha d’anar perquè no ha fet res, es va quedar sense el suport dels barons de la formació, sense el suport dels mitjans i molt menys de la militància, que no el consideren un valor segur de cara a pròxims comicis, i el degoteig de dimissions dels seus col·laboradors més pròxims, començant pel mateix portaveu del partit, l’alcalde de Madrid. Ha arribat la situació a tal enverinament que no n’hi ha hagut prou amb el cap del secretari general, Teodoro García Egea, al qual es considera responsable de la maniobra, i s’exigeix la marxa de Casado, a qui només li queda buscar una sortida digna, dimitint o forçant un congrés extraordinari.

Fins i tot Sánchez li ha aplanat la sortida comprometent-se a no convocar eleccions anticipades aprofitant la debilitat en què ha quedat el principal partit de l’oposició, que ja està amenaçat a les enquestes amb el sorpasso de Vox, que seria una pèssima notícia no només per al PP, sinó també per a la democràcia espanyola. En el fons, es constata una vegada més que la dreta espanyola tolera millor la possible corrupció d’Ayuso que la debilitat i la falta de lideratge de Casado, que va arribar a la presidència popular de retruc davant de Soraya i Cospedal i que no ha sabut consolidar el seu lideratge amb una gestió erràtica i deixant tot el poder intern en mans de García Egea. I com a raó de fons, els barons i les bases del PP han constatat el pecat mortal de Casado, que no guanya eleccions, mentre que els seus grans rivals, Díaz Ayuso i Núñez Feijóo, gaudeixen de majories absolutes a les seues respectives comunitats.

La primera, que a diferència de Casado compta amb un gran assessor com Miguel Ángel Rodríguez, vol centrar-se en Madrid perquè té temps per fer el salt a la política nacional i tot apunta que aquesta vegada sí que és l’hora de Núñez Feijóo.