SEGRE

EDITORIAL

Del que es diu al que es fa i la crisi energètica

Creat:

Actualitzat:

Ahir es va inaugurar la Setmana del Clima de Nova York, que va reprendre el format presencial i va reafirmar el seu lema “Getting it done” (fer-ho realitat). Igual que en anteriors edicions, l’esdeveniment pretén ser una plataforma de connexió i difusió, posant el focus sobre el compliment dels objectius climàtics i la necessitat d’augmentar els compromisos assumits per empreses, governs i organitzacions. Les qüestions al voltant de la transició energètica i del transport, les tendències emergents per a la xarxa zero i l’economia verda formen part del debat d’aquest any, que girarà entorn de deu temes principals: medi ambient construït, energia, justícia mediambiental, transport, finances, vida sostenible, naturalesa, política, indústria i alimentació.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, assisteixen a aquesta cimera amb la intenció de convertir Catalunya en un exemple de canvis energètics per reduir la contaminació. Mentre aquestes bones intencions quedaran patents a la gran poma, Catalunya va molt endarrerida en els canvis necessaris per deixar de dependre de les energies fòssils o centrals nuclears. S’anuncien lleis que van al ralentí, es posen traves a projectes ja en marxa o es deixa en mans de l’Estat els macroprojectes eòlics.

A més, es permet eternitzar una guerra a Ucraïna que amenaça el benestar de mig món. Les paraules i els fets van, per desgràcia, en massa ocasions, per separat.

Una era que s’acaba

Els cinc-cents mandataris més importants del món van assistir ahir al funeral d’Elisabet II, la reina d’Anglaterra i sobirana de tot el Regne Unit. La meitat de la humanitat, uns quatre bilions de persones, van veure tota una part d’aquest acte d’estat per al qual el govern britànic ha gastat una ingent quantitat de diners en un país, igual que tot Europa i resta del món, immers en una profunda crisi econòmica d’incalculables conseqüències.

És innegable que Elisabet II ha estat una de les monarques més respectades de les últimes dècades i que ha mantingut viva una institució en franca decadència. La reina d’Anglaterra va heretar un imperi i en el seu adeu just conservava alguns territoris d’“ultramar”, com les Malvines o Gibraltar, i va seguir sent la màxima autoritat de l’estat dels països de la Commonwealth, una cosa merament simbòlica i que té data de caducitat. Tots els analistes coincideixen que amb ella s’acaba una era, però veient el llarg milió de persones que la van acomiadar pels carrers de la capital londinenca i l’expectació i homenatge que se li ha retut als mitjans del món sencer, sens dubte, no ho semblava.

tracking