Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL MERCAT LABORAL
  • CONSTANTINO MONTAÑÉS

Demanar al carrer. Treballadors invisibles?

25/06/2017 a les 05:11

Diu la prestigiosa catedràtica d’Ètica Adela Cortina que “el pobre, el que sembla que no pot aportar res positiu al PIB del país al qual arriba o en què viu, el que aparentment no porta més que complicacions, aquest ens molesta”.

Caminant des d’Alcalde Fuster fins a Alcalde Costa, tots els que ens atrevim a sortir al carrer al migdia, caminem enganxats a les portes de les botigues, buscant la respiració assistida. Quan passem podem veure diverses persones que, en uns casos apostades en un punt concret (a les portes d’un supermercat, als porxos del teatre principal, al davant de l’oficina de turisme o al començament del carrer Sant Antoni) o itinerants al llarg del carrer major, tots demanen una almoina que els permeti subsistir.

Condicions ambientals

Diàriament al seu lloc com si fessin una jornada laboral i cadascun exercint-la d’una forma molt personal. Assegut al banc a l’entrada del súper, al terra del porxo del Teatre Principal, en una cadira de rodes al carrer Major i a l’última baula d’aquesta cadena de necessitats, podem trobar un dels que demanen, agenollat a prop de la catedral, i que per si la mateixa necessitat de demanar no fos suficient, afegeix la seua penitència particular.

Observant la resposta de la gent i comparant-la amb la meua, segurament són molt semblants: donar-los ocasionalment alguna moneda i rarament intercanviar alguna paraula.

A mi al principi i al veure’ls em venien respostes del tipus “si treballessin com jo no haurien de demanar”, “que se n’ocupi l’administració que per a això els altres paguem impostos!”. Ells mentrestant aguanten les condicions climatològiques extremes que aquests dies es donen a Lleida i a la major part de les ciutats espanyoles.

Molesten realment?

He de confessar que a mi i a diferència de la professora d’ètica, els que estan apostats, no em molesten i sempre em pregunto si no hi ha degut haver alguna circumstància excepcional, pròpia o provocada, que els hagi expulsat d’aquest món laboralment tan competitiu. Crec que a la resta de la gent tampoc no els molesta.

Potser m’incomoden una mica els que són itinerants, van directament contra tu! Busquen el cos a cos –demanant-me diners per a l’autobús, o per a una altra cosa–.

Penso en la raó per la qual aquests poden arribar a incomodar-me, posant a prova la meua solidaritat i obligant-me a justificar tant sí com no, mentre que aquells que esperen que prengui la iniciativa, ho deixen a la meua voluntat i mantenen la meua consciència en l’anonimat.

Tornaran després de l’estiu?

Segur, que nosaltres farem vacances i canviarem feina per descans. El que desconec és el que faran ells –encara que puc imaginar-m’ho–. Passejant dimecres passat per Barcelona, vaig poder veure a la plaça Catalunya una escena idèntica a la de Lleida i molt semblant a la que trobem a Madrid o a qualsevol altra ciutat. Recordo la cançó de Víctor Manuel sobre l’accident en el pozu mineru: “Passaran alcaldes, governadors i enginyers”, referint-se a l’escenografia que s’organitzava a l’espera dels miners accidentats.

Esperem que entre tots els que passem per qualsevol ciutat i algun més que s’afegeixi a l’itinerari, sigui suficient perquè aquests pobres tinguin aigua i solidaritat.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre