Final feliç

Després de molt de temps, la Marta tornava a somriure. Es mostrava tal com era abans: alegre i extravertida. Encara que no en parlava de manera explícita, semblava evident que havia deixat enrere les llargues nits sense poder dormir, els nervis, els atacs d’ansietat i la por. Feia uns mesos que s’havia adonat que ningú li solucionaria els problemes. Només ho podia fer ella. Per això un dissabte a la nit havia tornat al lloc dels fets, havia repetit el mateix recorregut... El Carles va obrir els ulls. A la seva dreta hi havia el Lluís i a l’esquerra, el David. Poc després la Marta va entrar a l’estança. A l’instant, els tres nois van ser conscients de per què eren allí. La Marta va caminar cap a ells brandant una destral. “M’he passat una bona estona esmolant-la”, va comentar en to jocós. Però els nois van comprendre que no es tractava d’una broma. Sense prolegòmens ni innecessàries explicacions, va colpejar el coll del David en reiterades ocasions, fins a provocar-li la mort. Tot seguit, sota l’atenta mirada del Carles i del Lluís, els ulls dels quals semblaven estar a punt de sortir-se de les òrbites, va anar a la taula del racó, on va substituir la destral per un ganivet. “També està ben esmolat”, va remarcar. Es va atansar al Lluís i li va seccionar l’artèria femoral esquerra. “Segons tinc entès, en menys de cinc minuts t’hauràs dessagnat”, li va explicar. I va deixar transcórrer aquell temps gairebé sense pestanyejar, com si intentés no perdre’s ni el més petit detall. El Carles tampoc no podia treure la mirada del seu moribund amic. Fins que... “Ja està!”, va exclamar la Marta mentre observava el seu rellotge. “Ha anat una mica més ràpid del que jo havia previst”, va confessar. A continuació es va apropar al Carles. Es va aturar davant d’ell. Se’l va mirar fixament. “No pateixis. He reservat el millor per a tu”, va dir mentre esbossava un somriure sarcàstic.