x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Cultura
  • PER NÚRIA FONOLL VERGÉS

El bosc

Actualitzada 28/05/2019 a les 10:04
El bosc

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El bosc

@BENJAMIN.VIDAL.31542
El bosc

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El bosc

@BENJAMIN.VIDAL.31542

La meva infància va estar marcada per una postguerra cruel i eixuta, sense jocs i rialles. Sovint, m’agradava anar al bosc. Sobretot era l’olor. Era l’olor d’aquell arreplec de natura allò que més m’entusiasmava i, quan em sentia acorralat per aquella angoixa esgarrifosa, fugia de tot i m’endinsava entremig de pins i alzinars, i escoltava la remor de l’arbreda.

La meva por venia de lluny. S’havia gestat a miques i a bocins, sense aixecar polseguera, sense fer brogit, i era com una ombra fosca que no m’abandonava mai.

A la mare l’avisava:

–Mare no, avui no hi vull anar, que tinc mal de panxa…

–No siguis romancer! Vés a ajudar-lo, pobre home! –em deia ella, aliena al meu calvari.

I una altra vegada el monstre i jo –que llavors tenia dotze anys–, sols… I odiava la seva olor de carn covada, i aquelles parets de pedra fosca que deixaven fer i m’aïllaven de la resta del món. Quan ell havia acabat, s’enduia el dit índex a la boca recordant-me que el meu deure era guardar silenci.

Llavors, aquell manyoc de carn que era jo, se n’anava al bosc. Em rentava les mans i la cara amb les aigües gèlides del rierol, i em refugiava en les olors i les flaires d’aquell recer meu, tan preciós i particular.

Una tarda feréstega i freda, des de darrere els vidres de casa, el vaig veure entrar al bosc. Portava un cistell carregat d’ànsies de bolets però…, no en trobaria cap. Ell estava fora del seu domini i jo acabava d’endinsar-me en el meu, perquè vaig decidir seguir-lo. L’home caminava a pas feixuc. El greix que cobria les seves carns el feia assemblar a una baldufa, i trontollava, ara cap a un costat, ara cap a l’altre, mentre baixava un pendent que feia cap al llit del riu. Jo me’l mirava amagat entre arbres i matolls i, quan de sobte, aquella baldufa rabassuda va començar a rodolar muntanya avall, se’m va eixamplar el pit.

Quan vaig arribar a baix, la baldufa greixosa jeia dins el riu i cridava com una bèstia. De fet era una bèstia porca i bruta i ja li aniria bé xipollejar dins de l’aigua freda. I quan els seus ulls reblerts de pànic van trobar-se amb els meus, vaig entendre que no sabia nedar. La resta va resultar-me fàcil: li vaig llançar una pedra al bell mig del cap, grossa i fosca, com les que aguantaven les claus de volta de l’abadia… I en uns instants, una ofenosa fortor de mort va envair el meu bosc.

Aquell vespre vaig tocar les campanes amb una força i mestria sublims.

“Pobre mossèn, que content n’estaria del seu escolà!”, mormolaven les dones.


SEGRE publica els relats seleccionats en el segon concurs de relats breus del certamen literari El Segre de Negre , així com el finalista i el guanyador, fins al dia 29 de maig. Les fotografies que il·lustren els escrits procedeixen del concurs convocat per SEGRE a través del seu Instagram @segrediari, amb el hashtag #Instanegre, en què es demanava fotografies de temàtica negra, criminal, detectivesca o de misteri.
tots els relats a www.segre.com/segredenegre
Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre