L’ECMU, una solució de ciutat

El passat 7 d’abril, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, va ser a Lleida per firmar el protocol de col·laboració entre la Paeria i la Generalitat per a la construcció de l’Edifici Comunitari de Múltiples Usos –que nosaltres anomenem ECMU– al barri de Pardinyes. Un edifici que permetrà posar solució a un problema històric del nostre territori. Un edifici comunitari que vol ser una solució de ciutat i al servei de tota la ciutat.

Des del Govern d’Entesa de la Paeria de Lleida tenim un model clar d’atenció a les persones temporeres que venen a treballar –és fonamental que entenguem que venen per feina!–, un model que hem explicat i defensat repetidament en els últims mesos. I aquest model és el recurs residencial i comunitari de múltiples usos, és a dir, per a emergències estacionals que caracteritzen la ciutat de Lleida (com és la Campanya Agrària) però també en cas d’algun desastre natural o alguna emergència concreta i al servei de tota la ciutadania, de caràcter temporal i autosuficient.

I per què diem que és bàsic i imprescindible tenir un model? Perquè no ens cansarem de repetir que els governs municipals que ens han precedit no només no en tenien cap, sinó que han negat una vegada i una altra l’evidència, fins a situar-nos en una situació d’emergència social sense precedents. I ara, quan ja no governen, ha aparegut com per art de màgia la seva proposta irreal i demagògica que ens van presentar fa pocs dies.

És una proposta irreal perquè afirma sense cap vergonya que dona resposta a 875 persones treballadores; és a dir, persones amb un contracte de treball vigent. Quan aquest no és el problema ni aquesta és la solució.

Hom sap que l’atenció ocupacional i social que fa l’ajuntament de Lleida durant la campanya de la fruita engloba casuístiques diverses. Persones amb permisos per treballar, però sense contracte –en el temps que estan en recerca de feina–; persones amb contracte de treball sense accés a l’habitatge –bàsicament perquè són contractats per ETT i no apliquen el conveni del sector–, i persones sense permisos per treballar que venen de lluny cercant oportunitats i que l’única solució que podem oferir-los com a ajuntament és la informació adient, el refugi per uns dies i que prossegueixin el seu camí esperant tenir més sort.

Hem demanat una vegada i una altra que les polítiques migratòries i de treball avancin conjuntament.. Però no només és irreal perquè dona solucions al col·lectiu que ja els té resolts (el de les persones treballadores amb contracte vigent i amb aplicació del conveni del sector), sinó que és demagògic perquè no té encaix jurídic a la normativa urbanística del sòl no urbanitzable de l’Horta de Lleida. Tampoc escolta les demandes del sector, que més que posar contenidors volen recuperar les edificacions pròpies de l’Horta.

Els usos proposats assistencials propis d’un equipament comunitari són plenament compatibles amb els usos urbans i, per tant, no poden implementar-se a l’Horta. És sorprenent que aquestes propostes vinguin d’una persona que ha dirigit l’àrea d’Urbanisme de la Paeria durant anys.

Per tant, ni és un equipament alternatiu, ni és una solució per a la pagesia de l’Horta ni per als seus treballadors, ni resol la situació de precarietat de les persones que venen en recerca de feina ni tampoc encaixa en la projecció urbanística de la ciutat.

És per això que quan les propostes arriben tard, el mínim és que siguin rigoroses, responsables i sensates. Ens ha tocat governar en temps complexos, on les solucions no són senzilles i només són vàlides si es combinen amb un conjunt de propostes concurrents des del conjunt d’administracions públiques.

L’ajuntament no pot ni podrà resoldre-ho tot, però hem d’assumir i treballar la part de solució que ens correspon. I demanem –precisament a qui ha tingut la governança de la ciutat durant tants anys– que arraconin les mirades curtes i que ens posem a treballar plegats per aquesta solució històrica a Lleida: la construcció d’un dispositiu estable i digne que permeti cobrir les urgències estacionals i que previngui, a més, molts espais oberts, inclusius al barri i a tota la ciutadania.

Hem de treballar per garantir un accés digne a l’habitatge, per donar una atenció des dels drets a les persones... La Generalitat ha d’ajudar-nos econòmicament –i així ho ha fet– i liderar-ho.

Però, i l’Estat espanyol? Potser les propostes podrien passar per implicar i comprometre’s a resoldre el problema en aquelles administracions on governen.. Som plenament conscients, també, de la demanda lícita que hi ha per part de nombrosos veïns i veïnes del barri de Pardinyes i de la Fundació sobre la construcció d’un espai residencial per a la gent gran. Entenem aquesta demanda i l’entomem. I no tinguin cap dubte que treballarem –ja hi estem treballant– per encaixar-la i per fer-la realitat.

“Una ciutat no és una república federal de barris, una ciutat és un projecte compartit i projectat cap al futur.” Aquestes són les paraules que va pronunciar el nostre paer en cap, Miquel Pueyo, durant la signatura del protocol de col·laboració entre la Paeria i la Generalitat. I aquesta ha de ser la filosofia. La construcció d’aquest equipament és un exercici de realisme polític, d’empatia i de responsabilitat pública. És una solució de ciutat per una problemàtica de territori.