SEGRE
L'alcalde de Lleida, Miquel Pueyo.

Miquel Pueyo (ERC): “Encaro la resta del mandat amb molta il·lusió, serà un any bo”

Creat:

Actualitzat:

Aquest dijous es va presentar a la ciutat de Lleida l’informe Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana, fruit d’un encàrrec directe del Govern de la Generalitat i la Conselleria de Cultura, en el marc del Pacte Nacional per la Llengua. Va ser un acte –des del meu punt de vista– molt profitós en què es van posar sobre la taula dades, anàlisis, conclusions i propostes de futur, a partir d’un informe que busca elevar la mirada sobre un tema que està en el punt de mira: la situació de la llengua catalana.

Aquests darrers dies, a petició de la presentació i també de l’actualitat –com deia– que ens envolta, he recordat bastant la meua etapa com a Secretari de Política Lingüística, durant els anys 2005 i 2007. I la meua postura, el meu pensament, no ha variat gaire des d’aleshores.

Sempre ho he dit: per la defensa del català és molt més interessant i sensat foragitar el fantasma de la seua “mort” i confiar més en el país i en els seus ciutadans que són, al cap i a la fi, parlants d’aquesta llengua.Perquè existeixen els parlants de les llengües, no les llengües per si soles. Per això, des de les institucions, des de les escoles, des de tots els fronts possibles, cal empoderar també en aquest sentit els parlants del català. I per fer-ho ens hem de creure les dades.

Som la comunitat lingüística, sense estat, més important d’Europa. Una de les 80 primeres del món (concretament la número 88, per davant del búlgar, per exemple, segons les darreres dades). Som una comunitat que arriba fins a quatre estats (Espanya, França, Itàlia i Andorra) i quatre comunitats autònomes (Catalunya, País Valencià, illes Balears i Múrcia).

Segons les dades que ens presenta l’informe, 12 milions de persones entenen el català, 10 milions el saben parlar i 7,5 milions el saben escriure.Són precisament les dades, i la interpretació d’aquestes, òbviament, el que ens permet tenir informació real i fidedigna sobre la situació del català i de la comunitat lingüística catalana. En definitiva, necessitem més informació i menys opinió. Necessitem menys profetes i més estudiosos de la llengua que es desvesteixin de complexos i que es creguin la potencialitat del català.I això és el que ens ofereix aquest estudi que avui es presenta i això és el que vol oferir el Pacte Nacional per la Llengua.

Aquest és el seu objectiu: “Establir un diagnòstic objectiu de la situació de la llengua a partir del qual es pugui dissenyar i dur a terme una política lingüística més transversal, més participativa i consensuada”, sempre amb el fi darrer d’ampliar la comunitat lingüística catalana, de ser més.No tinc cap dubte que en aquest gran repte que afrontem com a societat d’empoderar els parlants del català, d’ampliar aquesta nostra comunitat lingüística, d’assegurar l’existència de la nostra llengua al llarg dels anys, el Pacte Nacional per la Llengua hi tindrà un pes importantíssim, així com cadascuna de les institucions i –sobretot– els ciutadans i les ciutadanes.No podem renunciar al consens més important –segurament– de la història recent de Catalunya i dels Països Catalans: la importància de dotar el català de les eines i recursos perquè aquest tingui un pes clau en la societat i en la manera com ens relacionem.Perquè la llengua la fan els seus parlants –com he dit al principi–, i perquè és una de les eines fonamentals de cohesió de territoris i comunitats. És una de les eines fonamentals per generar una identitat pròpia.Mercè Rodoreda reflexionava l’any 1975 sobre la llengua amb què escrivia les seues obres: “Escric en català perquè vaig néixer immergida en aquesta llengua, la dels meus pares, la del meu poble.” Com Rodoreda, tantes i tantes persones, escriptors, pensadors, polítics, ciutadania, que durant els anys en què el català ho ha tingut més difícil –sobrevivint en clandestinitat– van continuar parlant, escrivint i pensant en català. I per què? Perquè creien –i sabien de bona fe– que aquesta era l’única manera perquè sobrevisqués en el temps.El català és la llengua “del nostre poble”, com diu Rodoreda, i és la prova més fefaent d’una història i una cultura conjunta amb els pobles dels Països Catalans.

El català és, sens dubte, allò que millor ens defineix, allò que més ens uneix.

tracking