Escolta'm, només escolta'm

En el taoisme –un conjunt de tradicions filosòfiques i religioses que han influït en les societats d’Àsia oriental, durant més de dos mil anys— hi ha una curiosa preferència per no-fer, amb la convicció que moltes coses d’aquest món funcionarien prou bé sense la intervenció humana i els seus imprevisibles efectes secundaris. Una recomanació pràctica, en la línia d’aquest pensament, seria que “gairebé tots els nostres problemes comencen ficant-nos allà on no ens demanen”.

Per a la immensa majoria de nosaltres, occidentals, aquesta recomanació del taoisme resulta senzillament inconcebible. Estem permanentment disposats a arranjar, reformar, actuar i aconsellar... i a fer-ho —de vegades— fins i tot abans que ens ho demanin. Estem hiperconnectats. Som xerraires, multitasca, tafaners i insaciables devoradors de sensacions i experiències. I per si no n’hi havia prou, les xarxes socials ens ofereixen un escenari global i públic per executar el nostre striptease emocional. Ralph Roughton, un metge i professor universitari estatunidenc amb una dilatada pràctica en el camp de la psiquiatria, va arribar a la conclusió que estem posseïts per una real incapacitat d’escoltar els altres i va escriure una mena de poema invocatori en prosa on deia: “Quan et demano que m’escoltis, et demano que estiguis aquí, que estiguis present en aquest instant tan fràgil en el qual em busco en una paraula potser desafortunada o caòtica per expressar-me. Tinc necessitat de la teva escolta, de la teva tolerància, de la teva paciència, per dir la cosa més difícil o la més senzilla.”

Xerrem pels descosits i escoltem tan poc i tan superficialment que seria interessant de fer la provatura —almenys de tant en tant— d’escoltar (i únicament escoltar) aquella persona que (només) ens vol dir alguna cosa.