Els catalans ja no fem gràcia

L’espanyolisme com a ideologia ha maldat per educar la població espanyola –a través del sistema educatiu, els mitjans de comunicació i els partits polítics– en l’existència d’un arquetip basc primari i rude, i d’un arquetip català fenici i disposat a negociar sobre la base de la pela. Durant decennis, la majoria dels catalans van (o vam, com vulgueu) combregar amb un imaginari catalanista fill de la Renaixença, amb un país petit i endreçat, qualificat d’oasi i on una exprimera dama podia afirmar, després de perdre unes eleccions: “És com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Això no impedia que, perquè els sortissin els números, els dos grans partits espanyols haguessin de pactar en un moment o altre amb partits catalans o bascos.

Des de Madrid, ara les coses es veuen diferents. El PNB ha superat la temptació Ibarretxe i s’ha instal·lat en la sensatesa constitucional, mentre els catalans han perdut l’oremus, segons l’explicació que donen els polítics espanyols i la majoria dels periòdics i canals televisius. La qüestió catalana s’ha convertit en un dels principals temes de conversa a Madrid, almenys segons expliquen els meus amics. Fa pocs anys, dels catalans se’n feien acudits o se’ls engegava, de tant en tant, la cavalleria mediàtica. Anestesiats per la doctrina oficial, l’escàndol de la família Pujol els va permetre creure, durant uns mesos, que allò del catalanisme era una ensarronada per a ús intern i una estratègia per esgarrapar alguna concessió, en els palcs o cenacles de la capital, per part dels qui eren “fills d’algú”. Amb el temps, els més intel·ligents s’han adonat que la mobilització d’aquests darrers anys no és un gest teatral. Al capdavall, a Madrid, també hi ha moltes persones que dubten de la legitimitat d’institucions com la Corona o com el Tribunal Constitucional, però no saben què fer-ne ni si hi poden fer alguna cosa. La diferència amb els catalans és que tenim un projecte alternatiu i una base demogràfica per dur-lo a terme. És per això que els catalans ja no fem tanta gràcia, per no dir que no en fem gens ni mica.