Memòria d'en Víctor

Víctor Torres i Perenya va néixer a Lleida el 19 de gener de 1915 i hi va morir el 19 de juny de 2011. En la nostra ciutat pesa encara força una visió molt institucional de la nostra història, en aquests darrers 100 anys. Es tracta d’un producte digerible per als estómacs més delicats, que passa de puntetes per damunt dels fets històrics de la Guerra Civil, que s’estima més no parlar de la postguerra ni de les responsabilitats del franquisme i que, per contra, s’esforça per popularitzar la imatge d’una Lleida mítica on Indíbil i Mandoni, el rei Jaume, l’alcalde Fuster, Màrius Torres, l’alcalde Pons, la Sección Femenina i el Marraco conviuen en una mena de paradís atemporal i independent de les ideologies i de les responsabilitats polítiques.

El 19 de març de 2011, en la commemoració dels 80 anys de l’Esquerra, a Barcelona, el Víctor confessava: “La meva vida ha estat un llarg flirteig amb el meu partit perquè m’he sentit compenetrat amb l’ideari d’aquells iniciadors del partit i parlo sobretot de Macià i de Lluís Companys.” El Víctor no va dubtar a incorporar-se a la milícia i a la guerra sense sospitar, en aquell estiu del 36, que aquell cataclisme tot just desfermat acabaria ensorrant el seu món, el de la seua família, i el dels seus ideals. M’he referit en altres ocasions als cops que els fats van propinar al nostre estimat Víctor, però ara vull destacar la seua condició de triomfador sobre les adversitats de la vida i us suggereixo que tanquem un instant els ulls i recordem el Víctor Torres que l’any 1976 va tornar a la seua pàtria amb la mirada alta i clara, la seua condició de personatge imponent –pel físic, per la veu, per la seua vivacitat intel·lectual i política– i que el servem en la memòria com un home bo, sensible i profundament familiar. Fent-ho així, ell continuarà vivint en nosaltres i nosaltres continuarem trobant –en el seu exemple i en la seua paraula– orientació, exemple i consol.