Sense pena ni glòria

Jornades amb alts i baixos; partits mal interpretats; direcció tècnica, de vegades, poc efectiva; rendiment irregular d’alguns jugadors, etc. Aquest és el gris panorama que ofereix el Força Lleida aquesta temporada. Em costa molt fer una Contracrònica negativa, però s’ha arribat a un punt en el qual la falta d’ambició en la consecució dels objectius fa que l’afició estigui decebuda. I és que entrepussada rere entrepussada l’equip s’allunya del play-off i va atansant-se a la part baixa de la taula. Si segueix així, aquesta dinàmica pot portar a perdre la categoria i això sí que seria nefast per al club.

La política de fitxatges tampoc ajuda a treure a la superfície l’equip... Amb Mbaye minvat de forces, Karena amb una enorme falta de concentració, un Sutina treballador però poc efectiu, Miki Feliu que s’ho deixa tot a la pista, un Olaizola en el qual confio, però que encara no ha tingut temps d’adaptar-se a l’equip, un Marc Martí flexible i amb gran encert en els tirs lliures, un Derksen i un Rubín de Celis discretament complidors... Encara rai que la qualitat tècnica d’Ogungbemi i Djukanovic salven una mica l’equip de la mediocritat.

Cada any es repeteix la mateixa història: fitxatge de tres o quatre jugadors que ja se sap que se n’aniran a l’acabar la temporada, o fins i tot, a la meitat, i així és impossible tenir una plantilla consolidada i amb continuïtat. S’ha d’intentar confeccionar un equip prou sòlid i compacte que garanteixi la permanència de les principals figures i que puguin complementar-se amb els nous.

No qüestiono la capacitat d’entrega i ganes de fer-ho bé de la plantilla, una altra cosa és que les coses sempre surtin com un voldria. El que sí que reitero és que aquesta temporada passarà pel Barris Nord sense pena ni glòria.