Entre la decepció i l'esperança

Reconec que els últims partits han estat molt igualats quant a aportació, però la derrota torna a pesar com una llosa. La decepció és notable en l’afició, tot i que encara queda un halo d’esperança de romandre a la LEB Or. La part baixa de la classificació està molt ajustada i tot és possible.

Continuo creient que ha fallat la política de fitxatges. Per exemple, deixar escapar Rozitis, per a mi, va ser un error. Està demostrant la seua qualitat tècnica triomfant en la remuntada de l’Ourense. Olaizola i Karena no han aportat res a l’equip i no han estat decisius en cap moment i això s’ha notat en el joc interior. Ha fallat el rebot tant ofensiu com defensiu i sota la cistella no hi ha prou intensitat.

S’ha pogut guanyar algun partit més, però al final s’acaba perdent, encadenem una mala ratxa i el descens encara que ens faci mal serà merescut. Ens podem salvar perquè hi ha equips iguals o pitjors que nosaltres i, per això, aquests partits darrers són una veritable final. Gairebé tots els rivals han demostrat tenir més categoria, juguen amb més solidesa i les tàctiques semblen fàcils d’assumir. Al Força Lleida li costa trenar jugades, agafar rebots i resoldre els últims moments.

El Breogán ja és equip de l’ACB. Ha demostrat ser el conjunt més complet. Ara hem de ser nosaltres els que fem un últim esforç. La confiança és molt important en aquest tram final de la temporada. Sé que és difícil d’assumir, després d’haver-la perdut en moltes ocasions, però cal intentar estar al costat de l’equip fins a l’últim sospir.

Aquesta és la meua última contracrònica i espero poder continuar col·laborant la temporada que ve, això sí, amb el Força Lleida a la LEB Or, perquè l’esperança és l’últim que es perd.