Massa gols encaixats

En la història del futbol no hi ha cap equip que guanyi sempre. O, almenys, a mi no em consta. Fins i tot els més mítics, als quals el pas dels anys engeganteix les seues gestes, van encaixar derrotes que els van privar d’aconseguir els títols de què la seua llegenda els va fer creditors. El Lleida no pot ser una excepció i ahir, en un partit més que discret, va perdre al Mini davant del Barcelona B. Cert que ho va fer de forma cruel, quan ja acariciava l’empat, encaixant el 2-1 a l’últim segon.

En principi cal considerar-ho un accident. És la primera derrota fora de casa i la segona en tota la Lliga, de forma que es mereix mantenir la confiança d’una afició que s’està il·lusionant amb la disputa d’un altre play-off. Des que va perdre al Camp d’Esports davant de l’Hèrcules, el Lleida de Gerard Albadalejo havia firmat una excel·lent ratxa de sis jornades sense perdre, en les quals, amb cinc victòries i un empat, havia sumat 16 dels 18 punts en joc, la qual cosa l’havia situat líder en solitari. Tots els equips del món pateixen decepcions i ahir li va tocar al Lleida.

Convenint que ha estat un accident, sí que hi ha una dada preocupant: aquest equip encaixa massa gols. I un aspirant al play-off i a l’ascens no pot permetre’s rebre tants gols en contra.

Johan Cruyff va dir una vegada que no li importava que al seu equip li marquessin un gol, perquè ells n’anaven a fer dos. Tanmateix, el que no escapa a cap estadística és que els equips que aconsegueixen títols i assoleixen ascensos són els que encaixen pocs gols.

De les 17 jornades que s’han disputat, el Lleida només ha mantingut la porteria a zero en sis partits. Massa errors, massa badades puntuals, massa concessions per a un aspirant a tot. Dels cinc últims partits, només en un la porteria s’ha quedat zero. En els altres quatre n’ha rebut 9. Massa.

Malgrat això, l’equip és líder, perquè aquest Lleida té molta pegada. Però el camí del play-off no passa per complir la teoria de Cruyff. Passa per encaixar menys gols.