Increïble però cert

El partit d’ahir davant del Levitec Huesca va demostrar una vegada l’important que és disposar d’un equip que treballi la defensa durant els quaranta minuts de joc sense fissures com a eina estratègica de primer ordre per afrontar partits amb les característiques del que vam viure al parquet de Barris Nord.

El bàsquet és un esport senzill i molt complex alhora. Senzill perquè si es fan les coses amb normalitat i naturalitat tal com s’han entrenat durant el transcurs de la setmana, no necessàriament s’han d’allunyar de la realitat en el moment de la veritat; i complex perquè hi ha mil i una variables que influeixen en aquesta convergència per aconseguir la normalitat desitjada.

Aquestes variables que influeixen tant en el resultat final d’un partit ens vénen donades per una suma de factors ben coneguts com l’encert en els llançaments de tir –

fonamentalment de tres i els lliures; el tancament del rebot, la capacitat de sortir al contraatac, el joc en equip i no fer la guerra pel teu compte, la direcció des de la banqueta, la lectura del criteri arbitral per part de jugadors i entrenadors o l’escalf de la graderia en un moment determinat per convertir la pista en una olla de pressió.

Ahir al Barris Nord davant l’Osca vam viure una situació insòlita i indescriptible per als aficionats al Força Lleida.

Després d’anar guanyant per vint-i-dos punts de diferència en el tercer quart, vam encarixar trenta-sis punts a l’últim i vam acabar perdent un encontre que estava guanyat al descans.

La gent no s’ho podia creure, però era ben cert. Una deficient gestió des de la banqueta i una desconnexió dels jugadors a la pista van ser determinants. La complexitat es va imposar a la normalitat.