Mirant cap avall

La irregularitat ha estat la tònica dominant al llarg d’aquesta temporada. Ni érem tan bons quan a l’inici de Lliga ens vam sentir eufòrics al guanyar diversos partits seguits, ni ara no som tan dolents perquè n’hem perdut cinc de consecutius. El més difícil és mantenir l’equilibri que ens doni prou seguretat per poder acabar amb garanties una competició que se’ns està començant a entravessar.

Hem passat de mirar la classificació des dels llocs de dalt, amb algunes perspectives de jugar el play-off d’ascens, a mirar cap avall, amb la permanència com a única destinació. Aquest inici de segona volta serà decisiu per saber on volem anar i quins són els nostres veritables objectius.

La victòria d’ahir, que ens ha permès celebrar l’arribada d’ICG com a nou patrocinador, convida a l’optimisme. No obstant això, el resultat a Palma va vorejar el ridícul i estic començant a pensar si fallen els jugadors, que no estan a l’altura, o són els plantejaments tàctics de Serna els que no estan a l’altura de les circumstàncies. Entonem el mea culpa, tant plantilla com staff tècnic i junta. Tenir un entrenador a mitja jornada potser no sigui del tot efectiu: no dubto del treball del nostre segon, Xavi Mendiburu, però el que ha de treure el millor dels jugadors és Jorge Serna i a causa de la seua jornada laboral a INEF no crec que pugui aconseguir-ho.

Sort que el bon inici ens ha donat un matalàs de confiança i això ens ajudarà, potser, a salvar la categoria. Estem en un moment difícil, les coses s’han torçat i tot el que vèiem amb optimisme al principi ara ho veiem més fosc. Però encara tenim temps de posar-hi remei si canviem d’actitud i estic convençuda que ho podem assolir. Treball i confiança són dos paraules màgiques que ens ajudaran. Segur.