I ara què?

Sol dir-se que en el món del futbol tot és possible, mentre les matemàtiques no diguin el contrari. Però una cosa són les matemàtiques i una altra, la lògica i el sentit comú. El Lleida va preparar la temporada amb l’únic objectiu de classificar-se per al play-off, fer-ho com a primer de grup i ascendir a la Segona A. Arribar al futbol professional és el gran somni del president Albert Esteve i per això el club va confeccionar una plantilla ambiciosa.

La primera volta va ser espectacular i l’equip se’n va anar de vacances a Nadal líder i donant una sensació de solidesa. Però res ha tornat a ser igual. Malgrat els retocs que es van fer a la plantilla en el mercat d’hivern, el rendiment de l’equip va caure en picat. Els mals resultats es van carregar Gerard Albadalejo, entrenador que tampoc semblava tenir la total confiança dels dirigents del club, perquè a l’estiu li van buscar un relleu.

Va arribar Joan Carles Oliva i els primers resultats van ser bons. L’equip va remuntar i es va mantenir en play-off. Però aquest efecte positiu va desaparèixer. El Lleida porta cinc jornades sense guanyar, en les quals només ha marcat un gol i ha sumat 2 dels 15 punts possibles. A més, ha encadenat dos derrotes davant de sengles cuers, el Castelló a casa i ahir al camp de l’Alcoià. Això no funciona.

I ara què? Queden set partits i l’equip no fa la sensació que sigui un aspirant al play-off. De fet, es manté cinquè gràcies als punts que va acumular durant la primera volta. En aquests casos hi ha diverses opcions. La primera és refugiar-se en l’autoajuda i apel·lar a frases del tipus “això ho tirem endavant”, “hem d’estar tots junts”, “aquest equip pot amb tot” i tantes frases recurrents com vulguin. Pot ser que funcioni, o pot ser que no.

Queda també contractar un psicòleg esportiu, apostar per la mà dura i advertir la plantilla amb baixes. I per descomptat, tornar a canviar d’entrenador. Pot ser que funcioni, o pot ser que no. El que no es pot fer és rendir-se. Però insisteixo... I ara què?