Esport, música i coronavirus

Abans que res, voldria dir que considero imprescindible la presa de mesures dràstiques per frenar una pandèmia que, cal no oblidar-lo, es va manifestar amb tota la cruesa al març, quan les autoritats competents –o incompetents, segons han demostrat massa càrrecs polítics generosament remunerats– van ignorar el que ja passava a la Xina des de finals del 2019 o el que succeïa a Itàlia, un país que tenim aquí al costat.

Quan l’aïllament dels focus infecciosos és la primera norma que s’ha d’aplicar en tota pandèmia, a Espanya, el Govern “més progressista de la història”, el primer que va fer va ser posar anuncis en premsa cridant a la “unitat”, com a tractament contra el que alguns irresponsables qualificaven d’“una grip forta”.

No es va posar cap control a les fronteres i cada dia aterraven a Espanya avions amb milers de persones procedents d’Itàlia i de tot arreu. Mai se sabrà els infectats que es van moure lliurement sense tractament durant mesos, perquè mai es va controlar. Com tampoc no es va tancar Madrid, quan sí que s’havia tancat Igualada i comarca quan a Catalunya es va detectar el primer focus greu.

Han estat nou mesos de mesures contradictòries, amb fre i marxa enrere, aleatòries i amb un rigor qüestionable, deixant tirada molta gent i fent cas dels experts que de veritat saben de pandèmies només quan políticament li ha interessat a algú.

Ahir el Lleida va jugar l’últim partit de l’any en un Camp d’Esports buit. Està clar que no es donen les circumstàncies perquè el públic torni als estadis, encara que sigui a l’aire lliure i quan l’altre dia, en el partit de Copa de Marbella, hi havia 400 espectadors a les grades. Per això no s’entén que a Madrid es permetés aquest cap de setmana que 5.000 persones assistissin a un concert de Raphael. No té lògica. Així és molt difícil convèncer la gent que no pot anar a dinar o sopar aquests dies amb els seus éssers estimats. Spain, always different.