La mesura justa de la pressió

Algú em va comentar una vegada, arran d’una redundant conversa sobre la pressió que els infal·libles superiors exerceixen sobre un determinat col·lectiu, bé siguin treballadors, esportistes o subordinats de qualsevol classe i condició, que la pressió és com una corda. Si no s’exerceix prou pressió, la corda queda fluixa, sense tensió, i llavors no serveix per complir la seua comesa, mentre que si s’exerceix una pressió excessiva, la corda s’acaba trencant, invariablement, precisament a causa de l’excés de tensió. Per tant, saber aplicar la mesura justa de pressió és tot un art que, vista la societat en la qual vivim, no sembla estar a l’abast de molts.

Em va venir el record d’aquesta conversa ahir quan, parlant amb un amic, incondicional del Lleida, em transmetia la seua decepció perquè aquest any tampoc no es complirà l’objectiu amb què s’inicia cada Lliga: l’ascens a la Segona A.

Molo també ha fet referència en alguna ocasió al fet que, qui ve al Lleida, ja sap la pressió que hi ha, perquè els objectius són molt ambiciosos. Atès que és evident que la pressió existeix, el tema seria analitzar, òbviament des de dins del club, si la pressió s’aplica en la mesura justa perquè la corda compleixi a la perfecció la missió encomanada. Vistos els resultats, alguna cosa falla.

També m’ha vingut a la memòria una frase que sempre explicava Gonzalo Arguiñano, jugador que va estar a Primera amb la UE Lleida als noranta. Deia que “a Lleida vens plorant i marxes plorant”, en relació que al rebre l’oferta en aquells anys no semblava la destinació ideal, però vist l’afecte i el tracte rebuts, tots se n’anaven amb pena. No sé si ara els jugadors ho subscriurien.