No som malastrucs, però això no pinta gens bé

Va. Posem-nos la careta d’irredempts optimistes i no fem cas de les estadístiques: deu punts de trenta de possibles, tres dels últims quinze (dos derrotes i tres empats), el pou del descens amenaçant-nos d’empassar-nos cap a abismes insondables.. I que en una ostentació tècnica, amb massa precedents futbolístics, la solució quan les coses venen mal dades sigui col·locar, en una barreja de desesperació i impotència, Arnau Gaixas com a referent ofensiu.

El cas és que, sense voler ser malastrucs (mai ho hem estat perquè sempre queda una porta oberta, encara que sigui petita, a l’esperança), cal reconèixer que això no pinta bé, gens bé. I l’exigència no l’ha posat l’entorn, sinó el mateix club. El passat, nefast, i les seues seqüeles comencen a quedar difuminats en el record.

S’està a punt de complir un any de l’arribada de Pereira per iniciar la transició. Hi ha hagut temps de planificar i, bé, ningú és perfecte, però la situació, encara que pugui semblar pesat al recordar-ho, no convida a l’optimisme. Ni per reconduir la cosa cap a l’objectiu de l’ascens o el play-off, ni per tornar a omplir (bé, portar més públic estaria ja molt bé) el Camp d’Esports.És veritat que l’equip, això ja ho havíem escrit abans, s’ha encadenat a la teoria de l’“un”.

Això és, cap equip, dels deu als quals s’ha enfrontat fins ara, no ha aconseguit marcar-li (els que ho han fet) més d’un gol, però és que els de Pere Martí, quan han aconseguit perforar la porteria contrària, tampoc. I no només això, tampoc fa cap gràcia que l’Esportiu s’estigui convertint en una espècie d’“equip aspirina”, donant oxigen a rivals que van jugar contra ell amb l’aigua al coll com el Terrassa, el Saguntí o l’Olot. És més, el Deportivo Aragó, paradigma d’equip ascensor, no havia guanyat mai el Lleida en els seus únics vuit enfrontaments: dos empats i sis derrotes.

I tampoc va funcionar això. El Lleida va tornar a perdre, de penal, sí, però va tornar a perdre.Però, si us plau, que no ens facin recordar aquella lletra del bolero d’Arturo Castro, que deixa com un/a pusil·lànime el/la protagonista de la cançó. “¿Qué puedo hacer, vida mía? No hay solución, no la encuentro; solo me queda el consuelo de llorar por dentro.” No, això sí que no.

Aplaudiment. Al Lleida li arriba en el moment ideal el partit de Copa de diumenge. Res a perdre (el lògic és quedar eliminats) i molt a guanyar en autoestima. La campanya de la directiva de cara al xoc amb l’Alabès, fan zone inclosa, és encertada. si encara s’arriba a temps.

Xiulada. La situació del jugador Òscar Rubio mereix una explicació. Sembla com els ulls del Guadiana si mirem les alineacions titulars, quan se’l va fitxar com a peça referent, i ahir diumenge va ser substituït al descans. I sense aclarir-se el seu futur a la banqueta del juvenil A.