una joveneta menor d’edat, conflictiva i difícil, és ingressada per la seua mare en el que abans coneixíem com el “reformatori”: un centre de menors sota la custòdia de la Comunitat Valenciana on, quina casualitat!, es queda embarassada. Per mecanismes burocràtics que mai no han quedat clars –perquè la jove nega haver donat el consentiment– el seu fill és donat en preadopció a una família de Sueca (una altra vegada la Comunitat Valenciana ficada en embolics!). D’això fa cinc anys. La nena de llavors, guineana d’origen, decideix recuperar el seu fill i lluita per ell en els tribunals de justícia fins que li donen la raó perquè mai, mai!, ha donat el seu consentiment a l’adopció del nen. La família adoptiva està destrossada –i es comprèn, després de cinc anys!– i la societat conservadora entén que el nen hauria estat millor amb una família estructurada, amb recursos i sense conflictes personals. De la mare biològica i de la seva conducta s’ha dit de tot però ella ho nega i esgrimeix per damunt de tot el sagrat dret a una mare que només pot ser arrabassat per un jutge. Com és que en tots aquests anys no s’ha instat una causa per retirar la pàtria potestat a la mare? Algú esperava que la simple decisió de l’Administració seria suficient per imposar-se a una nena immigrant, confusa i enfrontada amb el món. Però en això consisteix l’Estat de Dret: que una persona sense recursos, sense posició social i sense res més que la raó, té els mateixos drets que l’administració pública més poderosa. Ara serà ella la responsable del futur del seu fill.
