Perillosa dependència

carles puigdemont és un home valent, n’estic segur. No només per haver superat els reptes personals, sinó també per haver-se enfrontat per primera vegada al repte polític de la qüestió de confiança i haver-ho fet amb l’única xarxa de la CUP, que ja és molt dir. Tan sols calia veure la seua expressió mentre escoltava la portaveu Anna Gabriel per comprendre que una esgarrifança li recorria la columna vertebral. En cap moment la diputada cupaire no va tenir el detall d’obrir una porta a la possibilitat d’aprovar els pressupostos de l’any vinent. És més, va ajornar fins al debat de política general la possibilitat d’assolir altres acords que perfeccionin la proposta d’un referèndum dins de l’any 2017 feta pel president. El llenguatge de Gabriel és dur, monolític, no té fissures; és la veu d’una persona formada en les conviccions revolucionàries més radicals i va llegir cada línia del seu discurs, fins i tot les més histriòniques, amb la voluntat de deixar clares les seues diferències amb Puigdemont i Junts pel Sí. No sé si aquesta és la millor companyia per aprovar uns pressupostos, i molt menys per construir tot un país. Com va reconèixer la mateixa diputada, encara que no hi havia cap dubte, ells estan en les manifestacions on es cremen banderes (i altres coses). I en les altres, en les pacífiques. Puigdemont té feina d’aquí a final d’any, o fins quan sigui que hi hagi temps per aprovar els pressupostos, per intentar-ho amb altres companys de viatge perquè les concessions que haurà de fer davant de la CUP no semblen les més convenients per a Catalunya.