espanya encapçala el rànquing europeu d’empobriment social. Per ser més exactes, és el sisè país de la Unió Europea on més creix l’índex de pobresa des de fa set anys, passant del 23,8 al 28,6 el percentatge de ciutadans en risc d’exclusió. O el que és el mateix, ja són 13,18 milions els ciutadans residents a Espanya que es troben a la frontera de l’exclusió social. I el que és pitjor, Espanya és un dels països europeus amb l’índex més elevat de pobresa entre la gent que té feina. És a dir, que ja no n’hi ha prou amb treballar per deixar de ser pobre perquè la qualitat d’algunes ocupacions no permet guanyar el suficient com per assegurar-se la manutenció. Ja podem donar-li tombs i tombs a problemes polítics, a la impossibilitat de formar govern o al procés català cap a la independència perquè al final el que compta de veritat és la vergonya d’unes estadístiques que ens posen al mateix nivell que Romania o que Bulgària, per posar dos dels exemples més precaris de l’economia comunitària. Un total de 105.000 llars, o el que és pitjor: 203.000 persones a Catalunya, es troben sense la possibilitat d’obtenir ni un euro d’ingressos a causa de l’atur i la crisi que, almenys per a ells, continua sent igual de vigent. Fa tant de temps, han passat tants anys des del començament que ens hem tornat insensibles a aquesta realitat d’atur, precarietat i fam real, mentre afloren casos de corrupció, de suborns i de malversació de cabals públics. I després de conèixer aquestes dades encara es pregunten si els diputats socialistes han de votar Mariano Rajoy?