Fa quaranta anys era Setmana Santa, exactament com ara. Per sorpresa, el Govern d’Adolfo Suárez va legalitzar el Partit Comunista (a Catalunya el PSUC) que havia sol·licitat la seua inscripció en el registre d’associacions i partits polítics. Es consolidava la Transició política com un pacte entre el règim franquista i les forces d’oposició. S’evitava així una ruptura i el risc d’una involució política cap a plantejaments més extremistes. Ocorria tot això enmig d’una ofensiva violenta d’ETA –que paradoxalment, ara entrega les armes– i l’assassinat dels advocats laboralistes d’Atocha, a Madrid (només Manuela Carmena, avui alcaldessa de Madrid, va sobreviure a l’atemptat). Ja no quedaven obstacles per a la celebració d’unes eleccions nítidament democràtiques que finalment es van celebrar el 15 de juny del 77 i van posar en marxa el procés de redacció de la Constitució del 78. El PCE tenia l’hegemonia del carrer, liderava els moviments populars d’oposició contra el franquisme i va renunciar a aquesta posició preponderant per donar pas a un període de llibertat i democràcia.
Cansats potser de 40 anys d’exili i de clandestinitat, els dirigents comunistes es van immolar en l’altar de les urnes. Van tenir un paper rellevant en els primers temps de la democràcia, però la seua importància va anar diluint-se fins avui, que noves forces polítiques intenten rescatar de l’ossera de la història una ideologia, el marxisme, de gran influència en la política del segle XX i amb una gran capacitat de mobilització dels treballadors, però amb resultats polítics devastadors.
