Quant hi ha de tàctic i quant d’estratègic en el Procés és una cosa que podrem anar comprovant al llarg dels propers mesos, potser setmanes, a mesura que s’aproximen els moments crucials i es fa necessari aquest salt al buit que uns anomenen desconnexió i d’altres, lleis de transitorietat. Quant de generós i quant d’egoista, per dir-ho d’una altra manera. El cas és que la fórmula arriba a la fi, hi hagi o no referèndum. Els membres d’aquesta coalició temporal comencen a adonar-se que el temps apressa per a tothom; per al Govern espanyol, sens dubte, que s’enfronta a un problema molt seriós, tal com reconeixia a Barcelona el ministre De Guindos. Però també per a Junts pel Sí, un model que està a punt de caducar i que podria enfrontar-se als seus electors amb la sensació de frustració que pugui produir en aquests el fet de no haver aconseguit els objectius promesos.
Mentrestant, els governants decideixen la tàctica concreta per avançar fins al dia del referèndum; potser a l’espera que a Madrid soni la flauta i deixin de presentar denúncies per passar a presentar propostes, que ja seria un canvi. Les coalicions tenen un problema: si es fan entre forces polítiques desiguals (com CiU, per exemple), són d’una gran utilitat per al fort, sempre que el feble hi tingui una quota raonable. El problema es produeix quan els partits coalitzats són molt semblants entre si i la seua personalitat queda diluïda; en especial, quan aquesta coalició té data de caducitat i els seus membres hauran de competir per uns segments d’electors molt semblants.
