Noms delators

Delinquir inclou una bona dosi de menyspreu envers la societat, les normes de convivència i cadascuna de les víctimes; això és una obvietat. Però quan les estafes s’adrecen contra persones grans, dèbils i sense recursos, la maldat de l’acte assoleix nivells difícils de comprendre i, per descomptat, de perdonar.

Els Mossos han desarticulat una xarxa que es dedicava a robar a gent gran els pocs diners que tenia, amb l’excusa que els feien una inspecció del gas o els canviaven el tub de plàstic de la bombona. El primer denunciant, que va posar la policia sobre la pista dels dolents, es deia Remigio i ha estat qualificat com l’“heroi” d’aquesta petita història. I juntament amb els crims la policia va descobrir l’ús que els criminals fan d’informacions que de vegades ens semblen irrellevants. L’estadística, les guies telefòniques, tenen informació valuosíssima per als lladres; només cal saber processar-la. Avui dia, ja ningú posa el nom de Remigio o d’Angustias als seus fills. Algú amb aquest nom té una edat, ha estat batejat i amb el mètode del sant del dia. Una cosa que es va deixar de fer a mesura que l’Església catòlica va anar perdent pes en la nostra vida civil. Ara, els homes es diuen José i les dones, María, o Marc i Martina a Catalunya. També es troben en el santoral, però són més hereditaris que commemoratius. Fins i tot, i a pesar de les dificultats, un pot acabar inscrivint un fill amb el nom de Lobo. D’aquí a seixanta o setanta anys, algú escorcollarà en els registres per trobar-hi víctimes.