La solitud de la política

Parlar bé de la política just el dia en què detenen l’expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, té alguna cosa de sarcasme, però és un intent sincer de comprendre algunes apel·lacions que es fan des de la política catalana al suport dels ciutadans a causa del Procés. Aquests, els votants, creuen –creiem– que la nostra responsabilitat consisteix a acudir a les urnes cada vegada que som convocats i atorgar la confiança a una o diverses forces polítiques perquè s’encarreguin de regir els destins del país i portin a terme les promeses fetes en el seu programa electoral.

Algunes d’aquestes promeses, com la de convocar el referèndum o declarar la independència, requereixen esforços extraordinaris, que van més enllà del que pot exigir-se a un polític en l’exercici del seu càrrec. D’aquí que aquests, els polítics, reclamin el suport de la gent, sentir el seu alè i la seua presència per continuar amb aquesta tasca de titans enfrontats al gegant de l’Estat, de la llei i els tribunals.

Però la gent no està per a sacrificis, ni estats permanents de vigília, ni per a vagues de fam o sacrificis per l’estil. La gent vota; i punt. És veritat que des de 2012 els ciutadans han seguit massivament les convocatòries de mobilització a favor de la independència, però això no vol dir que la gent renunciï als seus petits privilegis quotidians; al seu treball, a la seua condició de funcionària; a la seua vida còmoda, per plantar-se per una qüestió que si bé és important, no ho és tant com per sotmetre’s a sacrificis insuportables. Aquesta part correspon als polítics.