La pena de mort

De sobte ens toca de prop la pena de mort, perquè un tribunal de Tailàndia acaba de condemnar a mort un català, Artur Segarra, per assassinar el jove empresari de l’Albi David Bernat el 26 de gener del 2016. Tailàndia és un d’aquells països que mantenen en el seu codi penal la pena capital i, en aquest cas, els jutges han tingut clar que correspon aplicar-la per les circumstàncies que es presenten en el cas. És justa? Prou bé podria semblar als qui senten simpatia per la víctima que “qui a ferro mata, a ferro mor”, i que la crueltat i l’acarnissament del crim mereixen un càstig de conformitat i que d’alguna manera repari el mal causat a la víctima.

A pesar dels esforços dels abolicionistes, la pena de mort continua estant present en la legislació de molts països, alguns de tan avançats com els Estats Units d’Amèrica, on la tradició judicial anglosaxona de càstig proporcionat al mal imposa aquesta mena de revenja pública. Els qui creuen que tot s’arregla amb un referèndum podrien pensar que una consulta sobre la pena de mort podria canviar el que estableix la Constitució espanyola sobre la prohibició de la pena de mort.

Però això no és cert: és necessari un complex sistema de garanties per tal d’afrontar una reforma d’una tal magnitud, que passaria perquè, una vegada modificada la Constitució amb una majoria qualificada, s’haurien de dissoldre les Corts per tal de ratificar-la de nou –i per majoria qualificada–, i sotmetre-la finalment a la ratificació ciutadana, a fi i efecte d’evitar que la conjuntura pesi en les grans lleis del país.