Enemics del segle XXI

Cristina Cifuentes té fama de ser una dona amb sentit comú, intel·ligència i la franquesa que exigeix la política del moment, a força de reconèixer els errors i acceptar les crítiques sense torçar el gest. Li ha tocat celebrar el Dia de la Comunitat, el Dos de Maig, enmig dels ecos de l’escàndol del cas Lezo, que ha portat a la presó el seu antecessor, Ignacio González, i una bona part de la cúpula del PP madrileny, embolicats en la rapinya del Canal de Isabel II. La presidenta madrilenya va aprofitar el seu discurs per afirmar amb rotunditat que s’ha acabat el temps de la corrupció a Madrid, amb una fermesa digna de la millor causa, però s’ha oblidat d’una cosa que és fonamental en política i que consisteix a respondre públicament per la responsabilitat que li correspon –a ella, al seu Govern i al Partit Popular– i adoptar les mesures exigibles de reparació.

El PP madrileny s’ha beneficiat políticament dels recursos econòmics que li permetien pagar campanyes més cares i guanyar eleccions amb trampa i això no es repara amb un acte de contrició o amb una petició genèrica de perdó. Ni tan sols no és suficient amb les responsabilitats penals que puguin derivar-se. Tots aquells que s’hagin contaminat amb aquest escàndol haurien de ser fora de la política.

No obstant això, Cifuentes, sigui per estendre una cortina de fum o per convicció ideològica, desvia l’atenció en el seu discurs cap a l’independentisme català, veritable enemic –segons ella– del segle XXI. Més aviat hauria d’assenyalar el seu propi partit si vol buscar enemics de la democràcia.