Gent de Lleida

El nacionalisme sempre ha sospitat de la divisió provincial, potser pel seu origen liberal, i s’ha sentit fascinat per les vegueries, una organització territorial que feia pensar en les arrels carolíngies de Catalunya. Al llarg de tota la Democràcia, ha faltat consens –i voluntat política també– per reformar el model territorial català i s’ha optat per aparentar una supressió de les províncies a base de no designar-les pel seu nom, sinó per eufemismes més o menys enginyosos com l’expressió genèrica demarcació.

En el cas concret de Lleida, el nom de la província coincideix amb el de la capital, com en el cas de Girona o de Tarragona, i l’afany oficial ha estat el de suprimir de facto el nom oficial –quant va costar que a Espanya s’acceptés que el nom és Lleida!–, per utilitzar noms alternatius com el de Ponent.

Són moltes les persones que sense ser veïnes de la capital se senten orgulloses de la seua condició de lleidatanes, siguin del Segrià, del Solsonès o de qualsevol comarca d’aquest Alt Pirineu que ara no es pot designar com de Lleida. L’efecte d’aquesta eliminació de la marca Lleida –no oblidem tots els diners que ha gastat durant anys la Diputació per promocionar l’“Ara Lleida”– serà un desarrelament dels ciutadans respecte de la seua terra just quan és necessari forjar identitats fortes i pròximes.

No té sentit que qualsevol veí d’Igualada o de l’Hospitalet pugui sentir-se orgullós de ser de Barcelona –i català–, mentre que algú com el pregoner de la Festa Major, Lluís Caelles, no pugui tenir a gala la seua condició de lleidatà i pallarès.