Eurovisió, el símptoma

Nou fracàs, sonor per dir-ho suaument, de Televisió Espanyola al Festival d’Eurovisió. L’experiment Manel Navarro, el noi surfista que cantava la tornada de la seva cançó en anglès per guanyar audiències globals, va fer el ridícul amb un gall que ja forma part de l’antologia del disbarat i que ha deixat Espanya com a última classificada de l’edició d’enguany. I el pitjor és que no només es va posar en ridícul a si mateix, sinó també els qui van apostar per ell i fins i tot per la marca Espanya, en vista del patriotisme que sempre envolta el festival.

Són ja massa les ocasions, en els últims anys, perquè els responsables de la televisió pública no facin una reflexió en profunditat sobre les causes que han provocat efectes com Chikilicuatre, Jon Cobra i, ara, aquest del surfista que desafina. Un accident pot ocórrer-li a qualsevol i cap mètode no és infal·lible per triar una cançó i un cantant amb garanties de victòria.

Recordem, per exemple, que Betty Missiego no va ser elegida per usuaris de Twitter senzillament perquè el 1979 no existia Internet. És a dir, que la incompetència no és patrimoni dels usuaris de les xarxes socials, però fiar l’elecció del representant espanyol a la decisió dels espectadors pot donar origen a situacions com les que estem vivint tots aquests anys.

Creure que la decisió és més democràtica perquè ha estat adoptada per centenars de milers de persones per Internet és una superxeria, una ficció que impregna diversos aspectes de la nostra vida i que fa pensar gent seriosa en la possibilitat de prendre decisions polítiques consultant la gent a Internet.