Okupes a la Catedral

La proposta de la CUP de Barcelona (una espècie diferent de la de la CUP de Lleida, tot sigui dit) d’expropiar la catedral de Barcelona i destinar-la a comeses socials com a alberg, economat o centre cívic no es pot entendre com una broma o un estirabot menjacapellans dels anticapitalistes.

És també una declaració d’intencions sobre el concepte de propietat i el respecte al que la majoria de la societat considera part inviolable dels seus drets. És veritat que, en el cas de la Catedral, tots els grups han fet pinya en contra de la proposta radical i a favor que l’arquebisbat de Barcelona gestioni els seus béns immobles amb el millor dels criteris cristians.

Una altra cosa és si ha de –o no– pagar impostos un equipament que genera grans ingressos econòmics a l’Església. Però el fet rellevant està, almenys segons el meu criteri, en el dret a la propietat privada i el xoc entre aquest dret i d’altres, com el dret a un habitatge digne.

Algunes sentències judicials i una certa actitud tolerant per part de l’Administració han permès que alguns ciutadans perdin els seus béns per culpa d’ocupacions que no sempre tenen al darrere la tragèdia d’una família sense pis.

L’ocupació no és un dret, per molt que des de certs àmbits s’insisteixi a presentar-la com una alternativa a les injustícies capitalistes i que ni des del Govern ni des de l’ajuntament de Barcelona no s’afronti amb el rigor i la serietat que requereix un atemptat contra el dret fonamental a posseir i disfrutar de béns que garanteix la Constitució.