Tu on eres?

Hi ha dates de les quals guardem un record tan exacte que sabem el que estàvem fent justament aquell dia a aquella hora. Què fèiem aquell 25 de juliol del 1992? De ben segur que mirar a la televisió la cerimònia inaugural, un esdeveniment que ens va fer sentir a tots –gairebé sense excepció, diria jo– l’orgull de formar part d’una comunitat i d’un país que organitzava bé les coses, que transmetia sentiments i que era l’enveja del món.

Va ser llavors –ells segurament no tenien temps de sentir-se orgullosos– que un grup de militants de les joventuts convergents va començar amb les pancartes de “Catalonia is not Spain”, amb els xiulets a l’himne i coses per l’estil. Molts són ara al Govern, a punt de veure complert el seu somni d’una nit d’estiu a Barcelona.

Un, que no s’ha sentit mai atret pels himnes ni les músiques militars, estava com tothom, contemplant la meravella de la fletxa que encenia el peveter o aquella cerimònia tan ben dirigida per Manuel Huerga.

Bassat, Huerga, Abad i Maragall són cognoms que van ajudar a transmetre aquesta sensació d’orgull generacional, d’una gent que s’havia tret de sobre la ronya del franquisme i que comprovava in situ com de bonica és la llibertat.

Fins i tot Samaranch, les complicitats del qual sempre van ser clares, va poder treure’s de sobre l’estigma del passat franquista, però el privilegi li va durar vint-i-cinc anys, perquè torna a estar a la llista dels franquistes. Una generació ha passat i el crèdit dels Jocs Olímpics s’ha consumit.