Estem a prop d’un punt a partir del qual l’única preocupació hauria de ser preservar la pau i evitar qualsevol mena de violència. És possible que entre els responsables polítics que gestionen aquest assumpte hi hagi qui pensi que el millor és que algun manifestant es comporti violentament –i fins i tot pot ser que no hi faltin provocadors per aconseguir-ho, o això es diu a les xarxes– per justificar una repressió en consonància contra els independentistes mobilitzats als carrers i a les universitats catalanes. Molts policies i guàrdies civils són acomiadats amb crits futbolístics: “¡A por ellos, oé!”, que desgraciadament recorden l’ardor guerrer d’alguns radicals dels equips serbis de bàsquet, que van ser els primers a apuntar-se a les milícies per combatre els seus enemics croats o bosnians en aquella odiosa guerra. O sigui, un Madrid-Barça a l’estil balcànic. És veritat que no som als Balcans, però no podem menysprear la capacitat hispànica per resoldre a cops allò que podria tenir un remei pacífic.

La responsabilitat de la violència, i millor que no arribem a veure-la, serà de qui la provoqui, però cadascun de nosaltres –i aquest nosaltres inclou polítics, periodistes i entitats socials– haurà de fer un profund examen de consciència sobre el grau de responsabilitat en la crispació de la situació política que viu el país.

Estirar la tensió fins a l’infinit només respon a aquesta horrible consigna política que “com pitjor, millor”, que assegura la cohesió dels més radicals però posa en perill una convivència que tots pensàvem que venia de sèrie en la nostra encara jove democràcia.