La violència invalida l’equidistància d’aquells que fins ahir mateix sentien la mateixa aversió pels excessos nacionalistes de cada govern, espanyol i català. I invalida també el consens constitucional que els partits espanyols havien prestat a Mariano Rajoy per posar fi a un problema però que ell els ha tornat multiplicat per mil. Si el Partit Socialista i Ciutadans donen suport i accepten els excessos policials d’ahir, es convertiran en còmplices d’una ignomínia, perquè el més vergonyós no és que els agents s’hagin extralimitat en l’ús de la força, sinó que aquesta força s’ha utilitzat per satisfer la promesa del president i de la vicepresidenta que no es podria votar, ni hi hauria urnes, ni cens, ni tota la resta de coses. Però si n’hi hauria hagut prou amb la mera declaració d’il·legalitat! I com ja havia passat el 9-N, deixar que els ciutadans partidaris de votar gaudissin d’una jornada festiva, plena d’il·lusió i de bons desitjos, però inútil. Però havia promès guanyar per deu a zero i impedir per tots els mitjans aquest simulacre de votació que, almenys fins ahir, no hauria estat reconegut per cap país civilitzat. El pitjor de tot el que ha ocorregut ja no són els ferits –i n’hi ha algun que es tem per la seua vida– ni els contusionats, sinó aquest esvoranc que s’ha obert per anys, potser per sempre, entre Catalunya i Espanya. A partir d’avui, després de la demostració d’irresponsabilitat de tots els dirigents polítics –encara que avui s’ha d’assenyalar Rajoy amb dit acusador–, només es pot esperar el pitjor, de vagues generals a declaracions unilaterals, a detencions o a noves accions violentes.