L’estratègia del Govern, amb la convocatòria del ple del Parlament de Catalunya per dilluns vinent –encara que no descartem que se celebri abans–, sembla encarada a arribar tan lluny com sigui possible, com en les tàctiques de la guerra, per tenir després més fortalesa en el procés de negociació. Hem llegit aquests dies destacats membres de Junts pel Sí criticant l’escalada de tensió que va del referèndum a la vaga general i d’aquesta directament a la declaració unilateral d’independència. No té cap suport jurídic, diuen, i tampoc no compta amb el més mínim suport internacional que permeti consolidar aquesta declaració una vegada feta pel Parlament.

Per la seua part el Govern espanyol, impulsat pel discurs del Rei, però també amb el suport indubtable de les potències europees, segueix entossudit a elevar la ració de càstig fins a eliminar qualsevol resistència a la imposició de la llei. És necessari que la llei es compleixi –d’això ningú hauria de dubtar– però també convindria obrir una porta; des de Madrid, des de Barcelona o a meitat de camí, perquè el diàleg imperi i s’obtingui una solució duradora en el temps.

Pot ser que algú tingui la temptació d’aplicar l’estat d’excepció aquest mateix dilluns, per restar virtualitat a aquesta declaració unilateral o per avançar-se-li, però qui prengui aquesta decisió sens dubte legal sap que fa un pas d’imprevisibles conseqüències, també en matèria d’ordre públic. El principal bé a preservar, malgrat el que pensin alguns radicals de cada bàndol, és la convivència i això només pot fer-se des de la llei i el diàleg.