Cavalcar el tigre

La filosofia oriental utilitza l’expressió de cavalcar el tigre de forma diferent de la que podríem imaginar. Es tracta, segons la saviesa zen, d’aconseguir cavalcar el tigre i impedir que s’abalanci sobre tu. O, al món àrab, la llegenda de Mizra, que es deixa arrossegar pel toro fins que aquest es cansa i Mizra el mata. Parla d’aquests exemples el pensador italià Julius Evola, un estrany personatge el pensament del qual va des del dadaisme al feixisme passant per la filosofia de Nietzsche i el pensament oriental. Un dels llibres d’aquest heterodox, aristòcrata i tradicionalista italià, mort el 1974, es titula precisament Cavalcar el tigre, traduït també com “domar el tigre”.

Més enllà del plaer de descobrir un pensador complex, estrany i contradictori, l’expressió de cavalcar el tigre ve molt a tomb per explicar la situació que viu Catalunya en aquests moments.

El president Puigdemont, o el món independentista en general, cavalca un tigre per impedir que s’abalanci sobre ell. La intenció era esgotar-lo, com va fer Mizra amb el toro, però malgrat les escomeses, dels errors perpetrats, el tigre continua sencer i qui el cavalca comença a donar senyals d’esgotament.

Ahir hi havia molts nervis en alguns despatxos públics i privats de Barcelona, la nova cavalcada del tigre que suposa la declaració unilateral ha espantat empreses i polítics moderats.

Fins i tot alguns periodistes gens sospitosos de “traïdors” demanaven que es posi fi a aquesta carrera esbojarrada i sense rumb. El problema està en com es fa per baixar d’un tigre enfurismat i desbocat.