Sempre he cregut que hi ha dos grans culpables del renaixement de l’espanyolisme ranci: un, el més important, és José María Aznar, que va decidir recuperar algunes de les essències pàtries per reivindicar un espanyolisme imbatible davant el PSOE. Ell va creure, i potser ho va encertar, que l’única manera de guanyar eleccions en un país de centreesquerra era tornar al debat de les banderes, de qui era més espanyol i qui ho era menys. L’actitud desacomplexada d’aquell vell imperialisme que ens van ensenyar a l’escola franquista, tornava més fort que mai amb Aznar. I el segon responsable va ser el catalanisme que es reivindicava per la seua negació d’Espanya, per un independentisme que basava la seua ideologia en el menyspreu de l’espanyol pagès i franquista, lluny del català europeu i democràtic; una mena de supremacisme light que té una llarga tradició dins del nacionalisme català.
Abans de tot això –amb l’excepció d’uns quants nostàlgics del franquisme– la majoria dels espanyols guardava les eufòries nacionals per a la selecció de futbol i es dóna la circumstància que les alegries més grans van ser proporcionades per catalans com Guardiola (Jocs del 92) o Xavi (Campionats d’Europa i del Món). Ara hem arribat al punt que produeix temor, desconfiança i fins i tot pànic en alguns casos, l’exhibició de banderes dels últims dies.