El camí de la tragèdia

La supressió, suspensió o eliminació temporal de l’autonomia és una tragèdia per a Catalunya, que durant tants i tants anys ha lluitat per disposar d’estatut d’autonomia propi i capacitat d’autogovern. De cop, en un consell de ministres celebrat dissabte, i malgrat que havia promès una acció limitada (o això va explicar la socialista Carmen Calvo a través de les emissores de ràdio), el president del Govern espanyol va decidir que, ja posats, anava a totes. I totes, en aquest cas, són des de les atribucions del Parlament de Catalunya, la del President i el seu Executiu, la policia, els organismes de telecomunicacions i els mitjans de comunicació públics.

Al marge del cop que suposa per a milers i milers de catalans que no combreguen amb la idea de la independència però que senten com a pròpies les institucions històriques del país, tantes vegades perdudes, tampoc no queda clar com aconseguirà Rajoy restaurar la normalitat amb una Administració autonòmica majoritàriament contrària a la intervenció i una ciutadania mobilitzada contra allò que s’interpreta com un nou acte repressiu del Govern espanyol.

Una vegada més sembla com si, després d’una escrupolosa i detallada redacció jurídica, cabés la restitució de l’ordre constitucional, quan en realitat el problema continua sent polític, com ho era abans de dissabte, abans de l’1 d’octubre, abans de 2014, de 2012, de 2010 i així successivament. El més greu per a tothom és que ara ja no cap esperar moderació i sentit comú per part de ningú: s’ha inaugurat el camí que condueix cap a la tragèdia.