La centrifugadora política catalana funciona a tals revolucions que els esdeveniments caduquen en cosa de dies, gairebé d’hores. En tot just una setmana, Carles Puigdemont ha passat de ser un empestat que obligava a estripar el carnet del partit als diputats més radicals (alcalde de la Seu d’Urgell inclòs) a la gran esperança del PDeCAT per remuntar una situació electoral que es preveia catastròfica quan Rajoy va convocar les eleccions per al 21 de desembre. Ara, l’antiga Convergència clama pel seu líder i el posa a primera fila per encapçalar una possible, encara que poc probable, llista unitària al Parlament.
Recordem que pocs mesos després de la seua accidentada presa de possessió, i després de la moció de confiança que ell mateix va convocar per superar els obstacles de la CUP, Puigdemont va anunciar públicament la voluntat de no encapçalar la llista electoral i fins i tot la de mantenir-se al marge una vegada aconseguit l’objectiu de convocar el referèndum sobre la independència.
Les coses han canviat tant que ara Puigdemont es presenta com un exiliat que pot encapçalar una llista on la principal amalgama política seria la condició de pres o d’estranyat i no un programa del qual no se sap res de moment. Millor ho té Puigdemont que Santi Vila, el conseller dimitit precisament per la DUI i el qual ja han assenyalat des de la CUP perquè ha estat tractat amb una mica més de benignitat per l’Audiència Nacional. Ni tan sols el fet de passar voluntàriament una nit a la presó amb els seus companys no el deslliurarà de l’estigma.
