Aquells que creuen que les eleccions del proper 21 de desembre haurien de ser un xoc monolític entre dos blocs, els partidaris de la independència i els de la Constitució, s’equivoquen. La societat catalana és tan plural, massa de vegades, que no cap en dos blocs, per molt que alguns s’entossudeixen en la política frontista i a reduir-ho tot a “fatxes contra indepes” o “demòcrates contra colpistes”, segons com es miri. La cosa serà tan complexa que va resultar estrepitós el silenci de les entitats sobiranistes –especialment, d’Òmnium– sobre la reclamació d’una llista de país, unitària i de totes les forces que van votar a favor de la independència unilateral durant la manifestació de dissabte a Barcelona.

Ara, per molt que s’hi entosudeixi Puigdemont, ja no serà ni la llista del president, ni la del país, sinó una disfressa per evitar la desfeta del PDeCAT, els principals dirigents del qual desapareixeran de la primera línia i sempre podran dir que el derrotat va ser el president i no el partit, que preserven per a les municipals, amb la seguretat que la república només és un record.

A l’ala esquerra, la decisió d’Ada Colau de trencar amb el PSC té molt a veure amb l’estratègia dels Comuns de disputar-li el lideratge a Esquerra Republicana, i per a això necessitaven desfer-se d’un acord amb els socialistes, que era un estigma unionista en una formació que sempre ha nadat entre dos aigües. En tot aquest caos, l’única que no falla és la gent, que surt una vegada i una altra a la crida de les entitats sobiranistes per demostrar una fermesa i una coherència que els seus dirigents polítics no tenen.