Persistir malgrat tot

Dur, difícil, trist i amarg han sigut els qualificatius amb què Àngel Ros ha acomiadat el 2017. La causa principal, encara que potser no l’única, de la seua tristesa i amargor ha estat el procés independentista, la pertinàcia d’uns en la il·legalitat i l’entossudiment d’altres al diàleg, actituds que van conduir als actes de l’1 d’octubre i a la repressió desencadenada pel Govern central des d’aleshores. Es pregunta Ros si encara és reversible aquesta situació, que ha tensat la societat catalana a nivell públic i privat, en l’economia i en els altres àmbits de la vida social. Ho ha ocupat tot, contaminant i copant cada titular, cada notícia, cada petit esdeveniment que pugnava per existir en aquest món monocord, monocolor podria dir-se.

Tot i així manté la seua intenció de presentar-se a les pròximes eleccions municipals?, li va preguntar un col·lega durant el tradicional dinar nadalenc, retardat aquest any per motius electorals (d’altres no ho van fer i van portar a col·lació el llaç groc en plena campanya). La resposta va ser que sí, però la sensació no va ser tan contundent com el dia que va anunciar, fa poc menys d’un any, la seua intenció de repetir. “Si el partit m’ho demana i la família m’ho permet, repetiré”, va insistir.

Però la sensació de cansament, de decepció i de dolor que li ha produït l’assetjament polític d’aquests mesos es deixava entreveure en les seues paraules. Necessitarà temps per recuperar forces i per madurar les seues idees. Necessitarà deixar-se aconsellar amb equanimitat i, sobretot, haurà de pensar amb compte quina serà la millor opció el 2019.