Setmanes després de la invasió, amb traïdoria i nocturnitat, al Museu de Lleida per emportar-se a Sixena les obres del convent, resulta que al bellíssim monestir aragonès no poden visitar-se perquè, com ja se sap, no és fàcil improvisar un espai museístic que compti amb prou garanties per a la conservació de les obres. El govern aragonès, tan entossudit estava en el rèdit polític –en això desgraciadament actuen igual el Partit Popular i el PSOE– de reconquerir les obres a Catalunya que no van tenir temps ni diners per organitzar un espai decent, protegit i en condicions per mostrar les obres als milers de visitants que en teoria havien de col·lapsar Vilanova de Sixena gràcies a les obres recuperades.
També és veritat que durant aquests dies han aparegut testimonis de la compra dels béns del convent a les monges de Sixena que ni van ser cridats a declarar durant el judici ni van aportar el seu coneixement del tema per reforçar els arguments catalans davant de la jutge. El cas és que la política, la pitjor cara de la política, va interferir en un assumpte en el qual únicament hauria d’importar la conservació dels béns, la seua exhibició davant dels ciutadans interessats i la col·laboració entre persones i territoris amb interessos comuns des de fa segles. Desgraciadament, la calculadora política, l’interès per treure rèdit del conflicte amb Catalunya, s’imposa a qualsevol indici de generositat. Lleida i Aragó han perdut una oportunitat d’or –amb culpes en tots dos costats– per intentar un camí de col·laboració generosa i sincera. Llàstima!
