El baròmetre polític del CIS ha estat rebut amb extraordinària alegria en certs sectors mediàtics pel gran creixement que han experimentat les expectatives polítiques del gran beneficiari de la situació catalana, Ciutadans. Si ho veiem amb perspectiva desapassionada, és veritat que el partit d’Albert Rivera creix tres punts percentuals però gairebé en exclusiva a costa del Partit Popular, que continua liderant la intenció de vot a Espanya, mentre que la formació taronja amb prou feines aconsegueix superar un Podem en baixa forma, al qual desbanca de la tercera posició entre els favorits. El PSOE baixa però un sol punt i el partit de Mariano Rajoy, en hores baixes, descendeix els dos dígits que completen l’ascens dels de Rivera. En definitiva, moviments subtils, de poca transcendència sobretot si tenim en compte que no hi ha noves eleccions fins a les europees i municipals de l’any que ve, d’aquí a quinze mesos. En aquest temps pot passar de tot, que es repeteixin eleccions a Catalunya o que en a penes unes hores hi hagi un debat d’investidura i un govern sense risc penal, la qual cosa donaria la raó al PP en la seua decisió d’aplicar el 155 i convocar immediatament eleccions.
Existeix, en l’entorn dels grans mitjans, a les grans empreses i –diguem-ho així– en l’ambient, un clam a favor d’un relleu en el lideratge de la dreta i a Rajoy li tocarà bregar amb aquest clima desfavorable. Li riuen menys els acudits, el seu immobilisme ja no sedueix i les seues ficades de pota ja no fan cap gràcia.
