El dret a rendir-se

Resulta paradoxal que el mateix dia en què apareix una filtració sobre els “plans de contingència” de l’Assemblea Nacional per facilitar la implantació de la República catalana declarada l’octubre passat, un dels seus promotors, l’encara president de l’entitat, Jordi Sànchez, manifesti davant del jutge del Suprem el seu desig de rendir-se, d’abandonar qualsevol activitat política per poder sortir de la presó.

En aquesta guerra incruenta –almenys sense danys personals irreparables, de moment– les dos parts han utilitzat les armes que tenien al seu abast i que la legislació internacional o els tribunals de drets humans permetien aparentment. Hi havia un manual d’instruccions, un full de ruta, que s’ha frustrat a mesura que era evident que a Madrid ningú responia a l’envit i que l’única reacció va ser la màxima contundència dels tribunals. Ara només uns quants creuen que aquesta república no nada és possible, però es tracta de continuar enfrontant Espanya amb els seus fantasmes mentre es mostra al món una imatge, real o no, d’un país pres dels seus atavismes. La rendició de Sànchez és, a més de legítima i perfectament justificable, lògica. Ningú no desitja quedar-se a la presó, o almenys ningú que tingui plans de vida més enllà de les seues idees polítiques. Cap idea no mereix un màrtir i aquesta hauria de ser la màxima de tots els que ara, en un rampell de sinceritat, haurien d’aprofitar el moment per tornar a la casella de sortida a fi d’assegurar un Govern que garanteixi l’avorrida, però imprescindible, administració del país.