La presidència de Quim Torra comença amb un debat ideològic que va molt més enllà dels seus tuits i dels seus articles d’opinió –i de les crítiques de vegades superficials i interessades dels seus contrincants– per arribar al fons del que diem quan parlem de pàtria, de poble, de nació. Existeixen dos models reconeguts en teoria política: el romàntic, que identifica uns trets culturals o ètnics per al poble que aspira a constituir un Estat propi. En aquest cas, la nació es defineix per unes característiques que poden ser racials o culturals i són les que donaran forma a la identitat d’aquest Estat/nació. Una cosa així va ocórrer a Lituània després de la descomposició de la Unió Soviètica: la cultura lituana, majoritària però no l’única, s’ha imposat i ha marginat les minories russa, polonesa, jueva o txeca que sobreviuen al país sense gairebé drets col·lectius, arribant al punt que els ciutadans estan obligats a lituanitzar els seus cognoms. El model contrari, el liberal, protegeix la identitat individual de cada ciutadà per sobre dels trets col·lectius de la nació. Estableix estàndards però no prohibeix l’expressió de les minories, sinó que les reconeix i les regula. És el que ocorre, per exemple, a la Gran Bretanya, on tenen cabuda –no sense dificultats i conflictes– expressions culturals, religioses i nacionals diverses perquè el bé suprem a protegir per part de l’Estat, per sobre d’altres trets identitaris comuns, és el dret de cada persona a tenir i practicar les seues pròpies creences, i que siguin defensades pel Govern sense que ningú impedeixi el seu lliure exercici.
