Algú té un interès evident que no disminueixi la sensació de crispació en aquest país. Des de l’1 d’octubre, des del 26 i 27 d’octubre, des de l’empresonament dels líders polítics i socials; determinades forces polítiques independentistes –no totes, que consti– insisteixen a parlar d’anormalitat, de situació anòmala, fins i tot de crisi humanitària (això ho va afirmar el president Torra en seu parlamentària). Tot perquè la gent no es deixi portar pel conformisme, pel desànim o pel “fins aquí hem arribat”. De fet així podria definir-se la posició d’Esquerra; “fins aquí hem arribat i cal inaugurar un nou temps en què governar és imprescindible”. Però no, seguim sense govern perquè hi ha qui creu que l’objectiu, no vull cometre la injustícia de dir “les persones”, és més important que el país, que les seues institucions i la seua governança. Creuen que així es dóna per fet el que fàcticament no es va fer a finals d’octubre: proclamar la república catalana i començar una etapa política per separat. Llavors se’n van anar de cap de setmana després d’aquella estranya sessió del Parlament. Davant de la moció de censura contra Rajoy diuen que només hi donaran suport si Sánchez es compromet a intercedir pels presos i els exiliats. Fins i tot Rufián afirma que se’n vagi a Estremera a demanar el suport de Junqueras. Què pensen fer? Abstenir-se? Si els passa pel cap mantenir-se al marge de la possibilitat d’incidir en la política espanyola, per què continuen anant al Congrés dels diputats i al Senat? No vull ni imaginar la possible resposta.
